Canvi…

A partir d’ara em trobareu a :

Creixementpersonal.blogspot.com

Xavier

Els immobilistes i la granota.

Qualsevol persona o animal pot adonar-se de un canvi sobtat en el seu entorn. Això qualsevol, el merit està en percebre els canvis que subtilment, passet a passet, poden produir un canvi substancial, una situació, ja diferent. És l’anècdota de la granota. Si poséssim una granota en una olla d’aigua molt calenta, la granota només tocar l’aigua salta fora. En canvi, si poséssim la mateixa granota en la mateixa aigua a la mateixa olla, aquest cop però amb l’aigua freda i la poséssim a foc lent, la granota que no s’adonaria d’un canvi tan progressiu, moriria bullida. De fet, entre el primer moment i el darrer, la temperatura hauria canviat molt. La diferencia entre l’estat inicial i l’estat final es grossa, el que fa invisible la diferencia és la seva evolució tan lenta.
Vaig trobar aquesta anècdota del mon animal en lloc molt adient : una presentació sobre gestió del canvi a les organitzacions (http://www.slideshare.net/julentxu/gestion-cambio ) . L’autor la posa com exemple del que pot passar als immobilistes : que no s’adonin que malgrat que han estat pessic a pessic, tot sumats fan, d’un cap a a l’altre, un canvi gros.
De fa ja un temps tinc la impressió que en tot això de la innovació, el talent, l’economia del coneixement, la innovació social, la gestió del canvi cultural, hi ha molta xerrameca i poca acció. Reflexionant una mica més, crec que la clau és l’immobilisme dels que tenen poder de decisió tan a l’esfera pública com empresarial. Hi ha una minoria activa i conscient que s’adona que cal transformar-se, no perquè sigui bona idea o per raons morals sinó per raons practiques : avui és més necessari que ahir però menys que demà – slogan copiat de la medalla de l’amor que anunciaven quan jo era petit.
“Canviar amb el món i no canviar el mon com dèiem fa anys.
Hi ha una altre minoria, la que te poder de decisió que no pot, no sap, no vol canviar i així seguira fins que l’aigua arrenqui el bull.

DAFO.

DAFO és l’acròstic de debilitats/amenaces, fortaleses/oportunitats. Els dafos fa temps que volten però son una eina magnifica per valorar la situació d’una empresa projecte o grup. La dificultat amb els DAFO és que cal mirar cara a cara les pròpies debilitats i això, sempre, és incomode, com a mínim. Tot i que el premi és guanyar claredat sobre la pròpia situació, ampliar perspectiva, veure amb més amplitud, tenir més elements de judici i en conseqüència, prendre decisions més fonamentades. Els beneficis son molt remarcables.
L’altre dia conversant, el meu interlocutor hem pregunta :
això ho podries vendre ?
Li contesto – Home, fins a un punt.
Perquè ?
- Perquè se que els faré patir, que els hauré de demanar que es comprometin en l’exercici i si no estan convençuts de fer-ho no anirem enlloc. Avui, a molts empresaris els seria molt útil fer un DAFO amb majúscules, la informació i ampliació de mires que en traurien, en temps de crisi, no té preu. Però ampliar la consciencia és passar per incomoditats i, potser, tensions. Ara be, si ampliar consciencia implica tensions, no fer-ho implica desconeixement de la realitat i això, també té un preu encara que quedi més camuflat dintre la inèrcia. En temps de canvis, cal fer coses noves per poder generar respostes noves.

Replica.

Aquest escrit està dedicat a en Toni sense el seu comentari, no l’hauria escrit mai. És del genere resposta ja es veu per com està escrit.

No pas en tots els presuposits. Arribats a aquest punt hauriem de discutir sobre els jocs de presmises. La tecnologia no pot existir sense l’home, en canvi l’home si que ho pot fer sense tecnologia. Som analfabets de la consciencia i per això no sabem que la consciencia humana és més que qualsevol tecnologia. La tecnologia és l’expressió de la nostre impotencia en la consciencia. Se que vaig contracorrent, no li demano a nigu que hem doni la rao però vull ser respectat en el és, només una visió contracorrent, extraña en aquesta part de mon en aquest temps pero fonamentada en la lluita de l’anima humana per saber de si mateixa, els homes sempre hem fet aquest camí. En el fet que la visió tecnologica és obligatoria, sino passes per ximple – prou que ho sé !- diu alguna cosa molt important de la tecnofilia. La tecnologia és la ideologia del present inclus algunes persones la tracten com un Deu, vull dir, ella els salvara i els protegira, hi ho pot tot. Gloria a la tecnologia. Pero al capdavall és un petit acident que en prou feines fa tres segles que dura i en la historia de la mare terra, un no res, un esdeveniment recent, del dia, com una ventada,,,,Vol que li digui prefereixo l’esperit, la consciencia, Deu o qualsevol de les altres coses que hem fan veure que soc etern. A més, la consciencia no contamina, te armonia. No vulgui convencer de la tecnologia, abans jo també hi creia pero no puc seguir creient en allò que ja he vist equivocat, he de ser fidel a mi mateix, no troba ?

He de perdonar ?

Algú em pregunta : he de perdonar ?
Contesto : Abans has de ser sincera i acceptar sentir.

Sigues positiu.

Dono per entès que heu sentir abastament aquesta expressió. Avui per motius diversos està en circulació, o potser, més que això, està de moda. Que una cosa estigui de moda – per cert, moda s’ha convertit en una paraula demodé ! – és més un signe que alguna cosa és vol dir que no pas que s’entengui. El llibre el secret és un exemple d’aquesta corrent o tendència que així s’anomenen avui les modes. Com tantes altres vegades, la única cosa que ha canviat, realment, és la paraula…
No cal ni dir que soc partidari de ser positiu. Però, hauríem d’haver passat ja , l’edat de la ingenuïtat, – els temps que som, i més, encara els que venen, ens porten o ens haurien de portar a la lucidesa, disciplina més per dones que per homes per què en la lucidesa si pateix i de patir en saben força més les dones ! Més enllà de la ingenuïtat estaria bé comprendre que qualsevol paraula, expressió o idea, potser, utilitzada tan per mostrar com per tapar, depèn de l’us que se’n faci.
Alhora de formular objectius i de visualitzar el futur és imprescindible ser positiu, molt positiu. Les limitacions son en el món, no en la ment. L’actitud positiva és imprescindible per generar l’acció, els plantejaments i les estratègies que ens poden dur al futur desitjat…o millor, no cal limitar-se.
Ara bé, per arribar a algun lloc, cal avaluar quan més objectivament millor la situació present, fer balanç; per resoldre un problema de la mena que sigui, cal acceptar que el tinc o el tenim, i un cop aquí ser positiu és ser valent per veure febleses i limitacions tan com fortaleses i capacitats, no només generar expressions de optimisme, tantes vegades, buit. Ser positiu no és apuntar-se a un optimisme indiscriminat que valgui per a tot. Podria ser que s’estès posant de moda ( la tendència és…) no escoltar cap crítica o aspecte punyent i emprenyador del present fent servir d’excusa el ja popular “sigues positiu” que aleshores passa a fer el paper de bena als ulls. I això, ja no ho és de positiu.

Una consciència superior.

Ningú dubte que un bacteri – per exemple, com els que tinc al meu estomac i que m’ajuden a digerir el menjar – és una forma de vida. Una forma molt diferent a la que soc jo. Ell, o ella ves a saber, bacteri; jo Sapiens. Malgrat aquesta diferencia, vivim junts de forma cooperativa i alegre – almenys jo, ell només ho suposo per que encara no he fet mai enquestes sobre l’estat anímic dels bacteris del meu estomac, tot i que l’altre dia després de la cargolada semblaven inquiets…- cooperem, doncs, cadascú amb la seva consciència. Alguna forma de consciència ha de tenir, el meu amic i soci bacteri, sinó com s’ho fa per saber que ha de fer per seguir viu…encara que la seva consciència, com abans la seva forma de vida, ha de ser necessàriament molt diferent a la meva – i a la teva apreciat lector que descodifiques les grafies que componen aquest escrit i construeixes dins la teva neurologia, si tot va bé, un sentit força semblant al que jo he construït dins la meva quan pensava aquest escrit.
Això ho puc observar anant de gros a petit, de sapiens a bacteri però com en les nines russes una cosa es dintre l’altre i l’altre dintre l’una, de gros a petit i de petit a gros, de sapiens a planeta terra, també.
La visió tecnofila – passió desmesurada i sovint religiosa per la tecnologia corrent als nostres dies – no pot acceptar que el sapiens no és a la punta de la piràmide de la realitat. Fora sapiens, nulla salus, si hem permeteu el llatí que sempre fa bonic en un escrit. De fet, acceptar-ho si que pot, si l’acceptació queda en una pura acceptació formal, verbal, argumental, es dir, que no impliqui cap mena d’acció ni compromís. Acceptaré el que hem diguis si això no implica ni el més petit canvi en la meva vida. Si l’implica t’acusaré de radical, de pessimista i del que calgui…Ay, els tecnofils, tan saberuts per forà, tan porucs per dintre…
En qualsevol cas, jo soc un bacteri-sapiens que habita damunt/dins un ésser major : la mare terra que diguin el que digui, s’ho cregui qui s’ho cregui, te consciència, una consciència superior a la meva; a no ser, apreciats tecnofils que estigueu disposats a acceptar que els bacteris del vostre estomac poden tenir una consciència superior a la vostre…;
Una consciència, la de la mare, evolucionada durant els seus 4000 milions d’anys de vida. La tecnologia és un petit incident dintre la llarga vida de la mare. Anant molt lluny, tres o quatre milions d’anys, però la visió tecnofila, molt menys perquè encara que podem considerar el sílex com una forma de tecnologia, la visió dels seus usuaris no era pas tecnofila , simplement l’usaven sense cap ideologia afegida, era, ni més ni menys, una simple eina.
El món tecnològic, tard o d’hora, xocarà contra la seva xuleria perquè ha perdut la dimensió real de les coses – escolteu J.Lovelock – la mare té la capacitat de seguir viva, com qualsevol altre ésser viu, per exemple, un sapiens qualsevol. Si el pols és entre la terra i els homes, qui guanyarà ?
La natura ajuda als que l’ajuden a realitzar el seu ésser : crear vida.

Avui, és el bloc action day. Quasi 8000 bloggers de tot el mon escrivim un post relacionat amb la defensa del medi natural, això que jo en dic l’harmonia amb la mare. http://www.blogactionday.org/

L’home segueix la llei de la terra,
La terra segueix la llei del cel,
El cel segueix la llei del Tao,
I el Tao segueix la seva própia llei.
Tao-te-king XXV

Tres questions.

Sempre tendim a pensar que els nostres problemes son originals i que allò que ens passa no passa a ningu més. Pero res més lluny de la realitat, a quasi tots ens passa el mateix, superficialment, potser no, però en afinant una mica més si. El 99,9 % de les persones responen a alguna d’aquestes questions :

Acceptar sentir.
Passar a l’acció.
Parar-se a pensar.

Creure és crear.

Avui, hi ha un llibre que no en puc dir el nom perquè és secret, un llibre que ara és conegut i seguit per moltes persones. M’agrada molt la feina que fa de divulgació sobre un cosa que és fonamental i molt positiva, el futur no ens cau a sobre de qualsevol manera sinó que nosaltres hi intervenim de diverses maneres. Diguem que portem la nau, ara bé el rumb depèn d’això i d’altres coses temps, vents, corrents, les persones del vaixell…Atenció, una cosa és intervenir i l’altre, determinar. Per tant, donada aquesta situació, cal que aprofitem al màxim les nostres forces per intervenir-hi tan constructivament com ens sigui possible. Sense pressa però sense pausa. A un meu amic al Marroc li van dir “ prisa mata, amigo.” Però sense pausa…

Agafo això com a punt de partida. Com qualsevol altre té els seus peros, però per un cap o l’altre cal començar sinó ens quedem al mateix lloc. Voldria que aquesta afirmació fos ja un exemple del que vull dir. Al posicionar-me estableixo un tracte, a aquell que l’afirmació no li agrada, simplement, deixa de llegir, …i li dono la rao, jo tampoc llegeixo el que no m’agrada.. – només faltaria !! ( la cursiva vol ser una segona veu, ironica ) Em simplifico la vida mi mateix i als altres. Això ja es intervenir constructivament en el meu futur.
Sempre, es clar, hi ha les situacions del mig : parlar-ne que no cansa, saber més.
Com tot el que és vol fer bé, cal pensar-hi, lligar caps i donar-se el temps adequat de maduració. I tan me fa si parlo d’una persona, d’un projecte, d’una família, d’una empresa – grossa o petita, i tot l’etcetera que vulgueu, plogueu i desitgeu imaginar.
Intervenir amb efectivitat creant el propi futur com recrea aquest llibre i mentre recrea, amplifica l’amplissima tradició humana de creixement de la consciencia. La consciencia és trobar la manera de crear un futur bo per tu i pels que estimes. En l’impuls de crear el propi futur, batega l’impuls mateix de l’esperit que busca salud, no només en el sentit més corrent d’aquesta paraula quan es refereix a la salud física sinó recuperant el sentit etimologic la paraula salud que vol dir la integritat, “salus” – que tenen les paraules llatines que sempre fan bonic ?
En fi, que salus vol dir, complet, sencer . Suggerint amb suavitat, en el fons del mot que ja te tot allò necessari per seguir endavant; viure, ara si, amb salut. I una salud que només és fa gran si al capdavall, amb els passos que calguin inclou tot allò que ens dona la vida : els altres, una mica més els d’aprop que els de lluny, la mare terra i fins allà on voleu arribar…
Llargament ha ressonat en el temps, la consciencia que l’acció abans de ser acció es pensament. El primer lloc on creem el futur és en la nostre imaginació, amb imatges, amb paraules i amb sensacions, i molt més…
El futur només és crea a un lloc : al present, no és pot crear enlloc més, només al present perquè el futur és crea amb accions i l’única acció que puc fer, realment, és la que faig ara. Enteneu ara no només en un sentit instanti, també com a dia, semana…Un futur bo és aquell que ja comença ser una mica – o molt, que de tot hi ha ! – bo ara, al present que ja hem fa sentir bé.

Un coach és una persona que sap la manera de crear futurs, que com tot, té els seus passos i entrebancs. Com un guia de muntanya o turístic que ja sap el camí perquè hi ha anat abans. Hi ha anat sol quan n’ha apres i acompanyant d’altres. I està preparat pels esforços del camí, les pauses, el ritme, les fonts i tot el que cal per arribar a lloc.
Una persona que accepta demanar ajuda a una altre, simplement per aquest fet, ha creat futur, l’ha acostat i simplificat. Perquè al contrari del que es diu això té mètode. Com que ja hi ha altres persones que hem recorregut el camí abans, ara, podem fer-ho més fàcil, a qui vulgui. Tots per un camí o altre ara mateix, creem futur, per nosaltres i per els que ens envolten. Potser, el llibre més que el secret, s’hauria de dir el desconegut. Encara que el secret, s’ha de dir, té més rotllo…
En fi que no és ni fàcil ni difícil, ni al contrari, ni al reves, va com va. La qüestió es mantenir-se en el camí, evitant dues calamitats, la pressa i la passivitat. I la tercera, la superficialitat. Ajuda molt saber, els passos a seguir, com sortir de les situacions que s’encallen, i dono orientació per focalitzar amb precisió l’objectiu, desig…, futur pròxim i no pròxim…
El que proposa el llibre secret funciona però no tothom ho fa funcionar bé, es veu, que el secret, té un secret de funcionament. Be, dir un secret és massa, diguem una manera de fer-lo anar.
Un bon futur comença al cor, passa pel cap i es converteix en acció… et voila, monsieurs et dames…ja som al present, amb l’acció ja som al present. La primera acció present és iniciar ara el que vindrà, reflexionant i creant amb imatges, paraules i sensacions. Penso que hi ha temor a reflexionar perquè sovint es fa de forma desordenada i erràtica. Quan es fa amb coneixement de causa, funciona i les dificultats del camí son sobrada ment compensades pels resultats i les satisfaccions…Entre els molts prejudicis que corren per aquesta època tan exageradament materialista i individualista és que la imaginació i encara més imaginar el futur, és ser un volat que no toca de peus a terra. Sense la imaginació com a especie no seriem on som, cal molta imaginació per inventar les lletres, o els números, o els dibuixos…molta.
I que faríem sense ?

Creure és Crear…
Que vols crear ? T’ajudo a creure-t’ho…

La seqüència intenció – acció – resultat.1

Començo una serie de tres o quatre escrits sobre la seqüència intenció – acció – resultat. Es podria també, expressar amb tres preguntes : que vull ? – o que volia ? En cas de revisar una cosa passada; que he fet ? Que ha passat ?
Sovint barregem, aquestes coses. Davant d’un conflicte o situació empipadora, les emocions que ens desperta entelen la claredat de quina cosa es cada una. Us sona l’expressió : “sempre estic – o estem, o estan – igual !!” Es l’expressió que davant de un resultat dolent o inadequat, no hem estat capaços de generar una nova acció que permeti mantenir l’intenció i assolir el resultat desitjat per un altre camí.
Avui mateix, he parlat amb la mare d’una adolescent de 17 anys, deia :
- cada dia estem igual, ens barallem, ella no vol sentir a parlar de les seves responsabilitats.
es clar, es adolescent – he dit jo – tot el que diem els adults com a mínim està sota sospita. Val la pena enfadar-se pel que saps segur que passarà ?
I he afegit – has de trobar una altre manera de dir-li les coses, potser amb ironia ?

El diàleg reflexa senzillament la incapacitat de la mare de posar en marxa una acció diferent, la de cada dia ja sabem que no funciona, que dugui a realitzar l’intenció. Deia també, la mare : “ és una edat difícil.” Difícil per qui ? Fixeu-vos la incapacitat es mostra en forma de queixa. Ho deia l’altre dia, darrera una queixa, una incapacitat.